Mentre es pujava aquells pantalons curts massa estrets per anar al cole, en Damià repetia mentalment -Que no se’m noti el bulto, que no se’m noti el bulto-. Com si de pensar-ho intensament es faria realitat. L’hi parlava al seu propi cos però també li parlava a la mirada dels altres que podien veure del seu cos. En Damià volia ser una nena, no només per tenir l’entrecuix ben llis, també per poder jugar amb elles sense mirades de retret i estalviar-se les lliçons dels adults de com se suposa que havia de ser i comportar-se.
Un mati abans d’anar a l’escola en Damià li va dir a sa mare, –Mama, jo vull ser una nena. Sorpresa per aquesta revelació va esclatar a riure –Fill meu, no em facis riure. El riure franc i obert de la mare era balsàmic. –Ets un nen Damià, en això no hi pots fer res. A més, no saps la sort que tens de ser un nen!! Els homes tenen tots els privilegis, ja m’ho sabràs dir.
Era el 1966, en James Brown publicava el seu disc It’s a man’s man’s man’s world.
Uns anys més tard, la consciencia inflamada de l’adolescència espurnejava amb tot allò que implicava privilegis arbitraris. La prepotència masclista, l’ambició sàdica de les elits dirigents, la tossuda ignorància del racisme… li produïen urticària. Admirava a na Angela Davies, en Malcom X, en Lumumba, en Mandela… –Ostres! Son tots negres!. Li va passar pel cap que li agradaria ser negre. Quasi podia escoltar el riure obert de la mare.
-Què soc jo… el que vull ser… o el que els altres em diuen que soc?
Soc víctima de la meva biologia, o bé soc agressor per la meva biologia?
Hi ha qui diu que podem ser el que vulguem ser. Hi ha qui diu que el que som realment, la nostra essència, es troba en el nostre interior, com si fos un tresor en les profunditats de un oceà.
Creieu-me quan us dic que en Damià es va capbussar en el seu interior i, amb la pràctica de la meditació, va arribar a grans profunditats. I allí… tan sols el silenci. No hi ha tresor, no hi ha essència oculta.
Però, quan sortia a la superfície, tornaven a aparèixer les imatges d’ell mateix, les identitats i els desitjos. I es va preguntar -No serà que la meva identitat es troba justament en aquesta finíssima frontera entre un mateix i els altres, entre l’oceà i l’atmosfera? La identitat esdevenia escuma, lluent i esmunyedissa.
Era el 1979, Supertramp edita The logical song.
Tal vegada no hi ha una resposta unívoca a la pregunta de Qui soc jo? Tanmateix, potser caldrà mirar amb prudència, fins i tot escepticisme, les respostes unidimensionals, simples i planes. Les identitats que ens atorguem nosaltres mateixos, les identitats que ens atribueixen els altres, també les identitats que ens dicten sistemes ideològics (racionals, màgics o culturals) que classifiquen les tipologies humanes i afirmen tenir una resposta monolítica, rígida i perenne de Qui soc jo.
Potser mitjançant l’art podem obrir una escletxa d’autoconeixement?