Al planeta Qura, que orbitava al voltant de Kanchi, una petita estrella al braç nord-est de la galàxia Panpa puyu -vist des d’aquí, es clar- hi viu una comunitat que sovint s’anomena les Amazones. Per una sincronia celeste misteriosa, els esperits del vent precipiten en el naixement de eugues i cavalls, de tal manera que estableixen un lligam insoluble, un vincle tan ferm que perdura fins la mort.
De poltres, les Amazones, aprenen la joia de descobrir el seu món, el planeta Qura, i estableixen el ferm vincle que les uneix al seu cos d’equí. Aprenen, per exemple, que no el poden dominar completament. Ha de respectar els seus ritmes biològics i necessitats vitals. Ha de menjar quan te gana i dejunar quan està fart, ha de reposar quan està cansat; necessita el contacte físic amb els altres, sentir-se protegit quan s’espanta, jugar despreocupat amb els altres poltres, córrer com un esperitat quan està curull d’energia i sentir-se membre del grup.
Al ser filles del vent, però, les Amazones no en tenien prou amb pasturar i galopar pels prats. Volien donar sentit a la seva existència, volien materialitzar la seva pròpia versió de la vida en aquest món arbrat. El seu preciós, encantador, i també ferotge i terrible planeta Qura. Si bé es cert que el seu cos i la seva ment no admetia ni la submissió ni la obediència cega, si la podien conduir, orientar-la als objectius realment importats per a cadascuna.
Conten que en una època van voler sotmetre l’euga, amb disciplina severa. Segons sembla eren creients de que la nació Amazona tenia un origen i un destí idealitzat. Això tan sols les duia a emmalaltir el cos i emboirar el cap.
Les Amazones tenen un gran cor. Les emocions son el seu centre de gravetat. Amb voluntat i equilibri s’abracen amb força a les espatlles de l’euga. Amb aquest contacte intim es com comparteixen propòsits i s’encoratgen a la acció. Amb les vint-i-nou formes de xiular del vent, les lletres del seu alfabet, lliguen paraules unes amb les altres per teixir fins filaments que es connecten al morro i a la testa de l’euga. Això sí, voler subjectar l’euga amb masses cordes i massa rígidament emprades no dona gaire bons resultats. En canvi, el tacte ferm i carinyós millorava l’experiència.
Com diu una de les seves canons:
Si observes atenta la ment,
veuràs que res resta pendent.
Si emboliques fort la testa,
ja veuràs quina tempesta!
…