La Martina es va despertar cansada. La nit anterior havia anat a dormir força aviat, però no havia dormit bé. Tanmateix, com cada dia, tenia davant el volant del seu autobús, que ja estava en moviment.
No, la Martina no treballa en una línia d’autobusos. Aquest autobús és la seva vida, i amb el volant decideix la direcció que ha de prendre en cada moment segons l’horitzó al qual es vol dirigir. Bé, per ser justos, no sempre té clar a on es dirigeix i els camins a vegades són difícils i tortuosos. Molts autobusos es creuen en el seu camí, alguns l’ajuden i l’acompanyen, d’altres no. Hi ha carrers bonics i assolellats, però també troba carrers intransitables i d’altres amb sotracs, foscos i costeruts…
Les dificultats, però, no sempre vénen de l’exterior. L’autobús té una porta d’entrada que no està sota el seu control. Per aquesta porta entren cada dia totes les experiències, sensacions, pensaments, emocions, imatges que, un cop dins l’autobús, i restaran per sempre, doncs no hi ha porta de sortida.
Alguns passatgers són amables i ajuden a la Martina a prendre decisions encertades sobre la direcció que ha de prendre en cada moment. Darrerament, però, s’ha format un grupet de passatgers que la tenen atemorida. La insulten, li criden i li exigeixen que prengui tal o qual direcció, proferint-li tota mena d’amenaces. S’acosten molt a ella i pot sentir el seu ale pudent al clatell.
La Marina té molta por, sobretot quan no obeeix les seves exigències. Així decideix fer un tracte amb aquest grupet anguniós, «D’acord, faré el que em dieu, si vosaltres us quedeu amagats al darrer. No us vull prop, no us vull ni veure pel mirall retrovisor». El grupet insidiós van acceptar el tracte. Així la Martina estava una mica més tranquil·la, però, molt sovint ja no podia decidir la direcció que prenia el seu autobús i obeïa les seves exigències fins i tot abans que apareguessin rere els seients.
Va ser la Sara, una amiga que sovint viatjava al seu costat, que en saber el que passava, l’hi va dir: «Martina, escolta’m amb atenció, aquests indesitjables que et tenen atemorida, no poden tocar-te, ni a tu, ni molt menys el volant. Comproveu si no em creus. Poden cridar i amenaçar-te tant com vulguin, però ells no poden tocar el volant. La por que et fan és el seu aliment. Si no els hi fas cas aniran perdent força fins que només siguin unes ombres patètiques remugant al darrere de l’autobús»
«Pensa que l’autobús no s’atura mai, i que un cop són dins, mai no els podràs fer baixar. Escolta’ls amb atenció, però no tels creguis, és el teu autobús, és el teu volant.»