Tots els habitants del planeta Anquas tenen un jardí personal. La mesura de l’espai del que disposen es pràcticament el mateix per a cada persona, però cadascú es fa responsable del manteniment del seu jardí personal, això si, davant la mirada escorcolladora del tribunal de Munasqan Ruwaq, encarregat de interpretar la llei comuna de ‘bones pràctiques en jardineria’. Per exemple, el perímetre del jardí personal havia de complir amb les normes de higiene cromàtica i acústica, així com respectar les dimensions i quantitat d’obertures al camp public.
Tanmateix els Anquarans tenien força llibertat per dissenyar el seu jardí personal, per decidir el temps i la dedicació que l’hi dispensen a cada zona, així com les especies de flors, arbustos i arbres que cultiven o les herbes que arrenquen. Això no vol dir que fossin immunes a les modes. Per exemple, durant l’època del Manchay, els Arçots, de llargues espines i els Pyracantha, de punxes petites que s’arrapen a la pell amb persistència, sovintejaven als perímetres i ara, en canvi, estan en desús.
Arreu podem trobar especies que acompanyen ineludibles en els jardins dels Anquarans com la Lila groga, la Buglossa, la Flor de Malagueta, el Lliri grog o la Juliana. No hi ha cap jardí que estigui lliure de mentira i falsedat, es diria que son part de la manera de ser anquarana. Però no tots les tracten de la mateixa manera. N’hi ha que les cuiden i nodreixen, fins i tot les cultiven amb dedicació al voltant dels marges que donen al carrer. D’altres s’obsessionen en arrencar-les, fermament convençuts que malmeten la resta del seu jardí.
També podem trobar, en quasi tots els jardins, un laberint, més o menys enrevessat. Segons diuen, és una tradició des que el malaguanyat brau dominava el firmament. Si el bardissar del perímetre no es massa atapeït en podem entreveure alguns d’aquests laberints des del carrer estan, n’hi ha de realment encisadors, però també n’hi ha d’obscurs i espessos. Alguns Anquarans han desaparegut emboscats entre matolls d’expectatives, atrapats entre arbustos de conviccions i anècdotes, esgarrinxats i ferits per esbarzerars de temors.
En tots els jardins hi ha racons o zones que no son de l’agrad del seu propietari. Un petit abisme on no gosen mirar, poblat de monstres difícils de pair. Els més desperts aprenen a conviure amb aquests recons de records desafortunats, sentiments opressius i emocions paralitzants. D’altres però, potser la majoria, construeixen tancats amb rocs de l’oblit, posts de negació i vaja, tot el que troben per no encarar-se al propi abisme.
Tanmateix, sovint, aquestes estratègies d’evitació fan més mal que bé. Com deia una profeta molt estimada pels Anquarans, anomenada Frida, Amurallar el propio sentimiento es arriesgarte a que te devore desde el interior.
DAVID QUERALTÓ