L’Hanna estava molt trasbalsada, el que l’hi havia fet l’Emma no tenia nom. Tants anys d’amistat, tantes coses que havien compartit, tants records… se l’estimava de debò!!
Estava més decebuda… i trista, que no pas enfadada. No l’odiava. Diuen que de l’amor a l’odi només hi ha un pas, s’erren, l’odi no és el contrari de l’amor. El contrari de l’amor és la traïció!
L’odi no és més que una emoció, s’abraona sobre teu com una ona, inunda cada fibra del teu ser, et rebrinca amunt i avall i quan penses que t’ofegaràs, marxa enllà. L’amor, en canvi, és un sentiment complex. Ple de matisos. Si parléssim de pintura podríem dir que les emocions són els colors primaris amb els quals pintem un quadro, un paisatge, sempre personal i singular en cada cas, amb les seves formes, tonalitats, textures…
L’Hanna se sentia ferida. Una ferida profunda que l’hi arribava al cor. Es va encongir i va abaixar el cap. Sense buscar-ho, la seva mirada es va dirigir a una cicatriu que tenia al genoll. Un lleuger somriure melancòlic se li dibuixà al rostre. Recordava aquella ferida que es va fer quan era petita, i com de seguida l’avi la va prendre per guarir-la.
Mentre netejava la ferida de sang i terra incrustada l’avi l’hi parlava amb veu suau, pausada i tranquil·litzadora.
– No apartis la mirada Hanna! Has d’observar amb atenció per netejar bé la ferida de terra i residus fins al més profund.
+ Però em fa molt mal!!, i més quan la toques!!
– De l’1 al 10 quan maldiries que et fa? Fixa-t’hi bé, vull que recordis exactament la intensitat del dolor… Ara taparem la ferida perquè no hi entrin brosses de l’exterior.
Sovint l’avi destapava la ferida -Cal que li toqui l’aire, deia. També s’ha de vigilar que no es tanqui abans d’hora. La pell creix molt ràpid, tapa la ferida i presenta un aspecte millor des de l’exterior. Això ens porta a pensar equivocadament que ja està curada.
Perquè es guareixi bé ha de créixer i unir-se la carn de dins a fora, ses del lloc més profund fins a la pell. Si queda algun cos estrany atrapat dins la carn sí que ens pot portar problemes seriosos.
Sense apartar la mirada de la ferida emocional ocasionada per la traïció soferta, l’Hanna rumiava…, i ara què?, se suposa que amb el temps l’he de perdonar? Per salvar la meva ànima? Per poder seguir amb la meva vida? Per sentir-me satisfeta de mi mateixa?
Ben segur que l’avi diria: Millor que perdonar, és guarir la imaginària ferida, que l’imaginari greuge va obrir al ferit ego, de l’aparent jo (Aldous Huxley).