El rei Polis era un fanàtic de la normativa. Volia reglamentar tots els aspectes de la vida de la població, per exemple, per naixement, a cadascú li tocava un lloc determinat en una jerarquia de ciutadans que s’havia inventat. Cada categoria obligava la persona a complir una sèrie de labors, tenien certs comportaments prohibits i fins i tot havien de vestir amb una roba determinada que indicava el seu ranc i el seu paper en la comunitat.
El bosc de Sineidisi va quedar completament encerclat per carreteres, vies obligades per moure’s pel territori, els corriols havien quedat prohibits, i el lliure deambular ja no cal dir-ho. I amb el pas del temps els antics camins van restar en l’oblit. A les vores de les carreteres creixia un mur vegetal d’esbarzers, argelagues i rosers silvestres que semblaven protegir el bosc de les llargues cicatrius que dibuixaven les carreteres.
L’ànsia de control del rei Polis el va dur fins i tot a canviar el calendari, si abans l’any tenia tretze llunes, a partir d’aquell moment es dividia en dotze mesos. És per aquest motiu que en la celebración del naixement de la princesa Sore l’hi va mancar la benedicció de la fada de la lluna blava.
La princesa Sore era un cul inquiet i no es conformava a complir amb el paper que l’hi pertocada per naixement, no volia ser una mercaderia en l’estructura de convencions que dominaven les relacions amb els altres en l’estratificada comunitat ideada pel rei Polis. Així va buscar una agulla de cosir, de propietat i ús exclusiu dels sastres reials, per poder fer-se una roba amb la qual es sentis còmode i al seu gust.
Com segurament ja sabreu, la conseqüència d’aquesta gosadia va ser terrible, la condemna a restar en un son artificial induït, amb tota la seva cort de fades, ondines, dríades, follets i altres éssers màgics.
Es deia a cau d’orella que l’únic antídot que la podia despertar d’aquell son era l’amor
vertader. Quin misteri!!, que pot significar això d’amor vertader??
Alguns cavallers i també alguns setciències del regne van buscar a la princesa per resoldre el misteri. A cops de dall s’obrien pas pels bardissers i, en trobar-la, posaven a prova les seves idees amb l’objectiu de despertar-la. L’hi feien propostes de tota mena, algunes al límit del ridícul. L’hi prenien mesures de les constants vitals amb instruments sofisticats. Cap d’ells va aconseguir despertar a la princesa.
El príncep Sogol era un inconformista i un descregut. Els que no el coneixien deien d’ell que era un cagadubtes, no perquè li manques decisió, ans perquè dubtava de tot. Dubtava del que escoltava, dubtava del que veia, fins i tot dubtava dels seus propis pensaments. Tant dubtava que no li feien por les preguntes, conservava la curiositat dels nens, però es malfiava de les respostes.
En conèixer la història de la princesa va decidir donar un passeig pel bosc de Sineidisi. Ell ja coneixia una entrada amagada per accedir als antics corriols. Ja era el capvespre, després de molt caminar, que va trobar la princesa. Tenia un aspecte serè. Reposava tan plàcidament en un jaç de falgueres que el príncep Sogol, cansat de tant voltar, li va venir de gust jeure una estona al seu
costat. Tan bé s’hi trobava que es va adormir.
I el príncep va somiar. En el seu somni una vella sabia li deia: «saber és pensar, conèixer és fer
contacte». La vella sabia es transformava en la princesa i ell s’hi reconeixia, com si formessin part
del mateix ésser. La dualitat que dominava l’observació i el pensament en el regne de Polis
(cos/ànima; raó/emoció…;) es fonia com un miratge.
Uns dits que li acaronaven els cabells amb delicadesa el van despertar. En obrir els ulls va veure el
rostre de la princesa que se’l mirava amb un somriure.
.»