Feia fresca aquell mati. En Jep va sortir del mas per anar a feinejar a la granja. Abans de res, però, va engegar la Ginesta, una mula molt velleta, que ja no podia treballar. Ella, pacientment, es quedava pasturant pels voltants de la casa.
Quan sortia de la cort dels vedells, en Jep va sentir un gran terrabastall i el renillar angoixat de la Ginesta. En Pau es va afanyar per veure que passava. Allí es va trobar la pobre mula al fons d’un pou abandonat, que tenien cobert amb uns taulons de fusta i que, malauradament, havien cedit.
En poca estona també va arribar el seu fill i alguns veïns. Van provar de treure-la, estirant-la amb una corda de la cabeçada i arriant-la amb un basto a la gropa. Res a fer, la vella mula s’havia enfonsat fins l’alçada del cap i no tenia forces per vença el desnivell.
–És més morta que viva, va dir algú. A contracor, van decidir que l’enterrarien allí mateix i van començar a tirar-li palades de terra a sobre. La mula, resignada, ja no demanava ajut.
Tanmateix, la terra li feia nosa i se l’espolsava. La terra queia al fons i li cobria les peüngles. Aleshores , alçava les potes, una a una, i quedava plantada a sobre. Així, quan li feia nosa la terra al damunt, se l’espolsava i encabat la trepitjava. Una i una altra vegada.
Amb tanta passió li llençaven terra a sobre. que el forat s’anava omplint de terra. Així va anar, que la mula, trepitjant la terra destinada a enterrar-la, finalment va poder sortir d’aquell parany donant unes passes.
Adaptació de la metàfora El granjero y el asno de Wilson, K. G., & Luciano, C., (2002).