La Jarita es volia fer un tatuatge. Volia tatuar-se uns ocells, com una seqüència d’imatges del vol, o potser una bandada enlairant-se…, no estava segura encara, tampoc del lloc… a l’espatlla?, al canell?
Quan li va dir als seus pares l’eufòria es va esvair.
Mare- Et vols fer un tatuatge permanent? És per aquella pel·lícula, oi? Aquella de la Kaari Kaari? Podries fer-te’l amb mehendi/henna … Ja veuràs que en unes setmanes te’n canses!
Pare-De cap manera, mentre visquis en aquesta casa, et faràs aquest tatuatge- Per una mentalitat patriarcal rígida això era pràcticament una sentència de mort per a la llibertat personal de la Jarita.
Ja fa més de dos segles que la modernitat va intentar aplicar els ideals de la il·lustració en les pràctiques socials. Cada persona, com a membre d’una comunitat humana, adquiria una dimensió personal i una potència emancipadora. La part privada de l’individu naixia en una contradicció fundacional amb la seva part pública. En un sistema social patriarcal, en una ordenació social basada en la dominació dels homes, sotmetia de forma perversa la part privada de cada persona, obligant-la a assumir en el seu interior una identitat inexcusable amb la imatge abstracte, arbitrària i mancada de fonament, del que implica ser home o ser dona.
La recentment inaugurada propietat sobre un mateix resulta que no és universal. Li és negada a les dones i als infants. A quina edat adquirim la propietat privada sobre el nostre cos?
Als inicis de la modernitat, la part privada de l’individu estava bastant buida. El seu contingut eren bàsicament qüestions polítiques que, de fet, ens parlen dels acords i desacords en les pràctiques socials, és a dir, d’allò que ens vincula als altres. La potencia emancipadora de l’individu es dirigia a trobar formes d’ordenació social menys injustes.
Més endavant, Sigmund Freud, i tants d’altres…, van omplir la part privada de l’individu amb l’inconscient, el subconscient, els traumes, les pulsions… i tantes i tantes coses… fins a un punt que la nostra part interior està superinflada, hom diria que a punt d’esclatar. Avui les qüestions polítiques han quedat esmorteïdes, tenyides d’imponderables anhels personals que, siguem honestos, sovint estan enlluernats per elements proveïdors de satisfacció, per molt que duguin la disfressa d’eudaimonia.
Els tatuatges també han sofert transformacions arran de la modernitat. Com si la pell fos la frontera que connecta la part privada amb la part pública de la persona, abans el simbolisme estava més orientat a identificar la pertinença de l’individu a un grup, comunitat o tribu, o a la funció que aquest grup assignava a un individu. Ara, cada cop més, els motius dels tatuatges tenen a veure amb una vessant molt intima de l’experiència de l’individu.
La Jarita es va trobar amb una bona amiga, la Rashmi. Per una sincronia d’aquelles inexplicables, la Rashni portava un llibre, Ales trencades, es titulava. Quina ironia!! -va dir la Jarita- així és com jo em sento ara!!
Tanmateix, la Jarita no creia en el destí, la seva vida encara no estava escrita. Estava ben decidida. Ella mateixa podia escriure el seu destí. Tal vegada, la potencia emancipadora encara no està morta del tot.
David Queraltó