Hi ha dies en què tot se sent difús. Com si estiguéssim davant d’un mirall entelat: ens veiem, però no amb claredat. No és que estiguem perdudes, simplement hi ha boira.
En moments així, solem voler trobar solucions ràpides, esvair el fum amb presses i prendre decisions des de la urgència. Però potser el més savi que podem fer és aturar-nos. Respirar. Deixar de buscar respostes immediates i permetre’ns sentir.
Acceptar el nostre estat sense judici és una forma profunda d’autocura. No sempre estarem al 100%, i això també està bé. Els dies ennuvolats ens conviden a baixar el ritme, escoltar-nos amb més atenció i prioritzar-nos. En comptes d’exigir-nos, podem sostenir-nos.
Cuidar-nos més del que és habitual no vol dir fer grans coses. A vegades és tornar a l’essencial: hidratar-nos, descansar, alimentar-nos amb consciència, fer una passejada, reconnectar amb el cos o simplement tancar els ulls uns minuts. Tornar a aquelles petites rutines que ja ens sostenen, sense deixar-les de banda encara que ens sentim desenfocades.
La boira s’esvaeix. Sempre ho fa. Però quan la travessem amb amabilitat, la claredat que arriba després és encara més lluminosa.
Aquest és l’enfocament que aplico en el meu dia a dia i que comparteixo amb les persones que acompanyo: un benestar real, basat en l’escolta, l’equilibri i el respecte pels nostres propis ritmes.