La Mariona tenia una facultat extraordinària: sabia capbussar-se en l’interior de la seva ment i visitar com una submarinista experta tots els racons del seu interior. Sovint lliscava per paisatges hiperrealistes i surrealistes, de colors vius i en continua transformació, sinuosa i estrambòtica, de perspectives impossibles.
Un dia la Mariona va emergir en el que semblava un vast tauler d’escacs, no es veien els límits, el tauler es perdia en una boira densa que difuminava l’horitzó. Explorant el tauler es va topar amb uns personatges singulars: dues cireres enormes, lluentes de gotes de rosada, enfront seu un cucurutxo de gelat de vainilla, de textura suau i fresca. Cada figura en la seva casella estaven embrancades en una disputa.
–Soc dolç i fresc, inundo la boca amb l’aroma de vainilla i baixo suau per la gola– deia el cucurutxo.
–Esclato en un sabor intens i cruixent, soc el paradigma del gaudi, soc la millor!-replicaven cofoies les cireres.
Semblava un enfrontament pel honor de ser: ‘el meu postre preferit’. El cucurutxo estava una mica arraulit, tot indicava la imminent victorià de les civeres, però… alerta!! D’una casella veïna sorgia voluptuós un tiramisú amb ganes de gresca.
Unes caselles més enllà d’aquesta absurda escena, es sentia una fresa considerable: dos esser amb forma humanoide tenien una baralla que semblava més seriosa. La Mariona s’hi va acostar. Un dels contrincants, corpulent com fet de conglomerat, apuntava a l’altre amb un canó de llum cegadora.
–Tenir l’estimació dels altres és el millor per viure bé i feliç– deia cridant mentre l’encanonava.
L’altre ser, angulós com fet de cristalls opacs, es protegia els ulls amb un braç, però de sobte, amb l’altre braç armat d’una pesada espasa, penetra amb força per la boca del canó fins que s’extingeix el raig de llum, tot dient
–Tenir el respecte dels altres és el més important. Si no et respecten… com pots saber del cert que t’estimen?
El conglomerat s’arraulia, semblava vençut… però no, amb moviments rapits remenava el canó com si li estigues canviant la bombeta i ja estava preparant una rèplica lluminosa…
Una veu forta i tenebrosa ressonà en l’aire, la Mariona es gira encuriosida, d’una casella propera, de un borboteig com el d’una basa de petroli, sorgeix un esser cobert amb una llarga i engalanada toga – Si no hi ha un vencedor en aquest combat la teva vida no podrà anar endavant– sentenciava solemne.
El cert es que les figures no es movien de la seva casella (com en les aventures d’Alícia a traves del mirall). El combat seguia ferotge però, per molt que un sembles vençut, l’altre no avançava del seu lloc. En canvi ella, la Mariona, si podia moure’s lliurement pel tauler. Ah!! es clar!!! -va pensar- de fet jo soc el tauler, es de mi que brollen tots aquests personatges.
A voltes, la Mariona visitava aquell paratge inhòspit. Els combats no s’aturaven. No hi havia vencedors ni venuts, tan sols contrincants. Tanmateix, aquell personatge sinistre s’errava, ella podia seguir amb la seva vida malgrat el combat sense fi.
DAVID QUERALTÓ