Si ens aturem a pensar-hi un moment… què volem dir amb intel·ligència?
En el diccionari (2007, IEC) hi podem llegir: Acció d’entendre alguna cosa amb la pensa. Usualment, s’usa com un adjectiu, també, filòsofs i psicòlegs, ens parlen d’una facultat. És a dir, no es tracta d’una substància física i tangible, com qui té queixal del seny o qui no en té.
De tota manera, tal vegada no ens convé perdre de vista que la intel·ligència és una acció.
Si no recordo malament va ser Galileu qui proposava que hi ha característiques, esdeveniments o fenòmens que són primaris i d’altres que són secundaris. La clau és que els primaris són mesurables i els secundaris no ho són, podríem dir que són subjectiu.
No entraré aquí en la sempre discutible mesura de la intel·ligència (s’han confeccionat desenes de qüestionaris d’intel·ligència segons diferents criteris), tampoc m’endinsaré en la teoria de les intel·ligències múltiples que ens amplia la perspectiva del que anomenem intel·ligència.
Tanmateix, posar en relleu que tenen en comú el fet que: qui decideix si una acció, un raonament o qualsevol producció humana, animal o tecnològica, és intel·ligent, no és altre que el receptor, és a dir, finalment és una subjectivitat la que qualifica quelcom com a intel·ligent o no. De fet, el mínim exigible a la IA és que les seves produccions siguin intel·ligibles.
És, com a poc, dubtosa, la conveniència de posicionar-se a favor o en contra la IA. Sempre he sentit dir, de gent intel·ligent que: no són pas els ganivets els que maten persones, són persones les que maten altres persones. No seria agosarat, però, pensar que la tecnologia IA, emprada amb cura, pot oferir coses interessants, útils, fins i tot enriquidores.
Això sí, afarta una mica el relat de què la tecnologia ens estalvia molt temps de fer feines feixugues i així podem utilitzar el nostre temps en qüestions més creatives. Qui ben segur en surt beneficiada és a la indústria de l’entreteniment: la distracció – a més de rentable- és una eina fantàstica per desactivar reivindicacions socials i polítiques (o esquivar maldecaps).
Potser alguns problemes de la vida es poden resoldre més fàcilment amb una tecnologia adequada, però no tots els problemes que hem d’afrontar els humans tenen una solució tecnològica; tampoc química, gosaria dir de passada.
Escoltant alguns experts que coneixen la tecnologia de la IA, m’ha sorprès (bé, fins a cert punt), la sentida advertència de què la particularitat de les produccions d’aquesta tecnologia no és pas la seva fiabilitat o el seu rigor amb el maneig d’ingents quantitats de dades científiques d’arreu i de tots els temps.
El fet diferencial d’aquesta nova tecnologia no és altre que les seves produccions es poden confondre fàcilment amb una producció típicament humana, simulen de forma convincent la manera humana de fer. Una pregunta pertinent seria, amb quin objecte?
Això em recorda molt la tecnologia dels androides, els robots amb forma humana. Ambdues compateixen el mateix interès, simular el comportament humà, en aquest cas fabricant robots amb rostre humà capaços d’expressar emocions, no pas de sentir-les.
¿Un androide mancat de sentiments amb l’habilitat d’expressar-se com si en tingués? (Entenc que les emocions són la paleta de colors dels sentiments) =El paradigma d’un psicòpata. Una pregunta pertinent ara podria ser, per fer què?
Tant si l’androide fos capaç de marcar-se objectius per ell mateix, com si segueix les directrius del seu propietari (sigui qui el finança, sigui qui el compra), no sembla massa tranquil·litzador. Si més no, no ens alliberem de la insidiosa i anquilosada relació de dominació, que encotilla i penetra en la majoria de les relacions humanes.
La clau, però, potser la trobem en el mot Artificial: un producte de l’activitat humana, cosa que no és natural, un artifici, un truc, un engany per dissimular la veritat. En fi, intel·ligència artificial sembla una definició prou encertada. Art i ofici per a la simulació.
DAVID QUERALTÓ