A moltes situacions, tant a casa com a la feina o en grups d’amics, es repeteix una injustícia curiosa: qui més treballa o es preocupa pels altres, sovint és qui menys reconeixement rep. Aquesta paradoxa, més comuna del que sembla, té arrels psicològiques i socials, i, si no s’afronta, pot acabar desgastant tant les relacions personals com les dinàmiques d’un equip. Però, per què passa això? I què podem fer per evitar-ho?
Per començar, hem de tenir en compte un fenomen ben humà: ens acostumem molt ràpidament al que rebem de forma constant. Si una persona sempre fa un esforç extra o sempre està disponible, arriba un punt en què deixem de veure-ho com un regal i ho comencem a percebre com “el normal”. Això no vol dir que no valorem a aquella persona, però la seva dedicació deixa de destacar. En canvi, quan algú que sol implicar-se menys fa un petit gest, aquest sembla més important del que realment és, simplement perquè no és habitual. És el que els psicòlegs anomenen saliença: allò que és menys freqüent crida més l’atenció.
També cal tenir en compte com actua la persona que “més fa”. Moltes vegades, aquesta actitud ve de sentir-se responsable de tot o de voler evitar conflictes. Qui més es preocupa per complir amb tot sovint assumeix més càrrega del compte, però no sempre sap comunicar-ho o posar límits. Això pot portar a una situació en què els altres, de manera inconscient, es relaxen i deleguen encara més en aquella persona, fins que acaba sobrecarregada i desmotivada.
A llarg termini, aquestes dinàmiques són molt perjudicials. Per a qui porta el pes de tot, pot acabar sent una font de frustració, cansament emocional i fins i tot ressentiment cap als altres. Per al grup, fomenta relacions poc equilibrades on ningú està realment content: ni qui fa més perquè no se sent valorat, ni la resta, que pot percebre tensió sense saber ben bé per què.
Per evitar caure en aquest cercle viciós, és important prendre consciència del problema i buscar un equilibri. Per exemple, si som d’aquelles persones que acostumen a assumir més del compte, cal aprendre a posar límits i comunicar clarament què podem i què no podem fer. Posar límits no és ser egoista; al contrari, és una manera sana de protegir-nos i educar els altres perquè no donin el nostre esforç per fet.
Al mateix temps, col·lectivament, cal fomentar una cultura de reconeixement. Un simple “gràcies” o un gest d’agraïment poden fer una gran diferència en com es perceben els esforços dels altres. A més, rotar responsabilitats i assegurar-nos que tothom comparteix la càrrega ajuda a generar empatia i evita que sempre siguin els mateixos qui carreguin amb tot.
En definitiva, la idea que “qui més fa, menys mereix” té molt a veure amb la forma com les persones ens acostumem als esforços dels altres i com, de vegades, no ens aturem a valorar-los prou. Però això no vol dir que estiguem condemnats a viure així. Amb una mica de reflexió i algunes accions senzilles, podem aconseguir relacions més equilibrades i satisfactòries per a tothom.